Societat d'Història Natural de les Balears

Anna Traveset guardonada amb el Premi Nacional de Recerca 2025 “Modalitat Alejandro Malaspina, en Ciències i Tecnologies dels Recursos Naturals.”

Enhorabona, Anna! Un premi molt merescut. Ens alegram i ho celebram.

Equipo de Anna Traveset IMEDEA.

El COTPC és una trobada que reuneix investigadors, associacions ornitològiques i entitats de tots els territoris de parla catalana, amb l’objectiu de compartir els avenços en l’estudi i la conservació dels ocells. Aquesta edició se centrarà en ‘Els reptes en la migració d’ocells al Mediterrani’, oferint un espai per a la presentació de treballs de recerca i xerrades plenàries sobre aquest tema, sense deixar d’incloure la resta d’avenços i treballs realitzats a tot el territori sobre qualsevol aspecte lligat a l’ornitologia. El programa provisional inclou l’organització d’una sortida ornitològica al Parc Natural de Port Comte per gaudir de l’observació d’ocells mediterranis propis de l’illa de Sardenya.

Inscripcions
Obertura d’inscripcions

15 de maig

Data límit d’inscripcions anticipades

1 de setembre

Data límit d’inscripcions estàndar

1 d’octubre

Data límit per omplir el formulari d’inscripció

1 d’octubre

Contribucions
Tramesa de contribucions

1 de juny

Tancament de recepció de propostes

15 de setembre

Més informació i inscripció.

Les col·leccions, científiques són fonamentals per a la recerca. Són un reservori d’informació i coneixements, eines imprescindibles per a entendre l’evolució, biodiversitat i canvis mediambientals al llarg del temps.

En un món que es transforma ràpidament, aquestes col·leccions permeten analitzar el passat per a prendre decisions més informades cap al future.

En aquest estudi s’ha usat la Col·lecció Cuerda dipositada a la Societat d’Història Natural de les Balears.

‘Upper Pleistocene Marine Levels of the Es Copinar–Es Estufadors (Formentera, Balearic Islands, West Mediterranean)‘. Laura del Valle, Guillem X. Pon i Joan J. Fornós. Quaternary 2025, 8(3).

El passat dia 19 de juny un grup reduït de socis de la Societat férem efectiu el trasllat de la col.lecció naturalística del Col.legi Monti-sion de Palma a la Societat.

Malauradament la col.lecció ha sofert distints trasllats interns, dintre del col.legi, que no han ajudat a la seva correcta conservació. És el compromís de la Societat el preservar un llegat històric d’alguns socis jesuïtes com el Pare Cañigueral, o el pare Sebastià Feliu, així com aportacions d’altres socis que feren a aquest gabinet d’història natural del col.legi. Després dels trasllat a la Societat, ja s’han començat a realitzar tasques de neteja, conservació i reetiquetació. Entre el material traslladat apareix un interessant material provinent de la col.lecció de mol.luscs d’Ignaci Moragues Ibarra de finals del segle XIX. Entre el material hi ha bàsicament restes fòssils, minerals, i mol.luscs actuals. Hi ha unes poques capses entomològiques en molt mal estat de conservació.

Lamentem la mort del professor Sandro Pignatti, Catedràtic d’Ecologia de la Universitat La Sapienza i professor Emèrit des de l’any 2000. El nostre sentit condol a la família i amics.

Recuperem un article escrit per Sandro sobre el seu viatge a Mallorca al 1952. BSHNB Vol. 53 (2010).

Records d’un viatge botànic a Mallorca al 1952.

Prof. Sandro PIGNATTI.

Professor emèrit
Dipartimento di Biologia Vegetale
Università di Roma “La Sapienza”

La meva tesi de llicenciatura, que vaig presentar a la Universitat de Pavia al juliol de 1951, tractava de la vegetació de les platges al voltant de Venècia. Al mateix any, vaig tenir l’oportunitat de fer un viatge de recerca sobre la vegetació de les platges del nord d’Àfrica, des de Tunísia al Marroc. Per tant, a fi d’aconseguir un millor coneixement de la vegetació al llarg de les platges de la Mediterrània occidental, vaig sol·licitar una beca per fer una estada de recerca i d’especialització a Barcelona. La resposta del ministeri va arribar molt tard, i només al final de maig de 1952 vaig tenir l’oportunitat de fer el llarg viatge des d’Itàlia a Barcelona amb tren, amb una durada de gairebé 24 hores. A Barcelona, vaig ser acollit a l’Institut Botànic de Montjuïc, dirigit pels Bolòs: Antoni i Oriol (pare i fill). La ciutat en aquells dies estava en una gran efervescència, perquè s’estava preparant per a un esdeveniment religiós molt esperat: el Congrés Eucarístic, amb la visita d’importants prelats del Vaticà. La majoria de les activitats ordinàries havien estat suspeses i tothom pensava només en aquest gran esdeveniment. Per mi, acabat d’arribar, i amb la dificultat de parlar en castellà, es presentava un problema rere l’altre. Així, aconsellat també pels botànics barcelonins, vaig pensar en partir de la ciutat durant la setmana en què es va dur a terme el Congrés Eucarístic, per anar a una zona costanera tranquil·la per a concentrar-me en l’estudi de la vegetació. L’elecció va recaure en l’illa de Mallorca.

El 31 de maig de 1952, en una bella tarda d’estiu, em vaig embarcar en el correu, el vaixell que feia la ruta de Barcelona – Mallorca. Vaig col·locar totes les meves pertinences en una motxilla, que va conformar el meu únic equipatge. El meu pressupost era molt modest i tenia pocs diners per gastar. Llavors, per estalviar, havia triat un passatge de

coberta perquè semblava que el temps era bo. En caure la tarda, el vaixell va salpar cap a les aigües de les Illes Balears: una mar tranquil·la en la que només bufava una brisa agradable. La coberta estava bastant concorreguda, i havia trobat un racó tranquil per menjar un entrepà i després tractar de dormir a la nit. Però hi havia molta animació i algú, al meu costat, se posà a xerrar: sabent que era un estranger em vaig convertir en un punt d’interès i em va oferir un glop de vi. De fet, al voltant meu s’estava reunint un nombrós grup de passatgers que viatjaven en grups: homes i dones; pel que sembla, un grup de treballadors en un viatge familiar. Eren gent senzilla, però amb extrema facilitat per establir una relació amigable amb gran espontaneïtat, el que és característic dels catalans, i així “el italiano” també va ésser considerat com un hoste benvingut. Mentre la costa de Catalunya anava desapareixent poc a poc en la nit, el grup s’animava cada vegada més, fins a començar a cantar cançons populars. De fet, era una bella nit a la mar i fins a molt tard varen mantenir les cançons. Recordo algunes estrofes:

“Un pobre pagès tenia una filla tenia quinze anys

i encara no fila – tralalla lallà – prim fila, prim fila – tralalla lalla – prim fila i s’en va;

La nit de Nadal és nit d’alegria …”

Per a mi, fer tan prest amistat, va donar un nou significat al viatge, així que vaig seguir participant durant una bona estona, oblidant el meu desig de dormir, doncs aquella fou una “nit d’alegria”…

La primera llum de l’alba em va trobar encara a coberta, i després d’un parell d’hores ja destacava clarament la silueta d’una illa muntanyosa. A primera hora de l’1 de juny, en haver entrat al port de Palma, amb una mica de son, vaig davallar a terra amb la motxilla a l’esquena, acomiadat per les salutacions i bons desitjos dels meus companys de viatge. De fet, vaig estar a Palma només el temps necessari per trobar l’estació de tren: el programa que havia planejat era quedar el menys temps possible a la ciutat i anar a una altra localitat costanera per realitzar estudis de la vegetació. Va ser fàcil trobar l’estació, i immediatament em va sorprendre veure ferrocarrils amb vagons petits, gairebé com els trens que es poden veure en un parc d’atraccions. Vaig comprar un bitllet cap Alcúdia. La localitat no era massa llunyana, a l’extrem oposat de l’illa, i vaig instal·lar-me en el vagó amb alguns viatgers més. El tren va partir, i ben aviat sortírem de la ciutat. Els compartiments estaven completament separats l’un de l’altre, tres en cada vagó, sense portes entre l’un i l’altre. Després d’uns quilòmetres, mentre el tren recorria el camp sense presses, em va sorprendre l’aparició del revisor que estava fora del vagó, sobre l’estrep exterior i, a través de la finestreta, es va inclinar cap a l’interior del vagó per revisar els bitllets. Aquesta estranya operació em va donar una sensació de familiaritat, com si aquest fos en realitat un tren de joguina. El viatge va durar diverses hores i, a la fi, mitjançant un bus, s’arribava a Alcúdia, l’última parada del viatge.

En aquells temps, Alcúdia era una tranquil·la localitat de pescadors. A l’estació no vaig demanar per cap hotel, doncs vaig pensar que seria massa car per a mi, així que

immediatament vaig demanar on podia trobar una fonda. M’ho indicaren i així, a peu, vaig arribar a un local molt modest, prop de la mar. En realitat, en aquella època Espanya encara estava en una situació de greu crisi econòmica, com a resultat de la llarga guerra, tot i que havien passat ja 10 anys des del final de les hostilitats. El poble on jo estava tenia un aspecte de pobresa, tot i que admirava el gran ordre i neteja en les cases i carrers. Alcúdia és avui un important centre turístic, modern i elegant, particularment apreciat pels turistes britànics, però crec que no ha mantingut l’encant d’aquella època. Durant la meva estada no vaig veure gairebé cap turista: tenia poc contacte, només amb els pescadors. Va ser una sorpresa agradable per a mi ser capaç de comprendre sense esforç l’idioma maiorchino, llenguatge molt similar al del sud d’Itàlia.

Quan vaig entrar a la fonda vaig ser rebut per una dona basant major, d’aspecte modest però digna, i aquí em va passar una anècdota que recordaré tota la vida. Aquesta senyora, a la meva pregunta, em va contestar que sí, que podria donar-me allotjament, i el preu era molt baix. Mentrestant, em va mirar, i em va assaltar un pensament estrany: vaig pensar que havia vist aquell rostre en una altra ocasió ma dove? Come? Jo acabava de desembarcar a una illa on no coneixia ningú. Mentrestant, ens vam posar d’acord sobre el preu i en aquest moment ella es girà cap a dins i va cridar “Maria!”. Després d’un instant compareix una jove bellíssima, evidentment, la seva filla, que em va preparar la modesta habitació. Admirant la bellesa d’aquell rostre, de sobte em vaig adonar que la nena s’assemblava molt a la seva mare, i fou en aquest moment que em vaig adonar de la meva sorpresa inicial. A Venècia hi ha un quadre exposat a la galeria de l’Accademia, molt famós, que ara es coneix com “La Vecchia” del Giorgione. Coneixia bé el quadre, que vaig veure quan era un nen, i que llavors era atribuït a Lorenzo Lotto. La pintura representa una dona gran que sosté un pergamí en què està escrit “col tempo” –amb el temps–. Una llegenda molt romàntica explica el significat d’aquestes paraules: el pintor estimava una hermosíssima jove veneciana, però que fou rebutjat per ella. El pintor havia immortalitzat la figura de la dona estimada, però representant-la ja vella (però sota aquestes característiques, es pot veure un rostre regular de gran bellesa). Les paraules “col tempo” signifiquen: tu ets bella ara, però amb el temps tornaràs així. Els crítics moderns atribueixen l’obra a Giorgione, potser relacionada amb un tema similar de Dürer, el que permet datar-la vers 1507. Aquesta imatge sembla haver inspirat a Michelangelo per a algunes figures femenines de la Cappella Sistina. Aquesta petita divagació, que em va connectar amb la meva ciutat, em va donar la convicció d’estar en el lloc correcte, i efectivament vaig passar a Alcúdia uns dies molt feliços, amb l’affascinante Maria, que els vespres em servia uns sopars de peix fresquíssim.

La primera excursió va ser a la badia d’Alcúdia, no gaire lluny de la fonda, on em vaig trobar amb un esplèndid desenvolupament de la vegetació de les dunes costaneres. Això, també, em va portar de nou als records d’anys anteriors de les dunes marítimes de la costa de Venècia. L’endemà, després d’una breu caminada vaig arribar a Formentor, amb una alternança extraordinària de platges verges, roquissars costaners, promontoris i penya- segats, on vaig poder recollir diferents exemplars de vàries espècies del gènere Limonium, que m’interessava particularment. Vaig quedar a Alcúdia alguns dies més, amb excursions molt fructíferes, la pujada a s’Atalaia, i per altra banda qualque capfico a l’aigua cristal·lina. D’un temps ençà, vaig arribar a pensar que potser hagués estat més profitós

passar tres mesos de la borsa de viatge a Mallorca, en lloc de tornar a la gran ciutat – Barcelona–.

Deixant Alcúdia, amb una mica de malenconia, el 5 de juny vaig tornar a Palma. Trobada una habitació per a la nit, vaig deixar el meu equipatge i em vaig prendre una mica de temps per veure la ciutat. No coneixia a ningú, i podia passejar tranquil·lament, sense cap compromís. Vaig quedar sorprès per l’abundància de vegetació subtropical als jardins i avingudes. La ciutat té un estil molt particular, si més no al centre, tan diferent del de les ciutats de terra ferma. Per damunt de tot, domina la ciutat la silueta de l’esplèndida catedral. Encara vaig tenir temps per anar a Porto Pi, i vaig fer una curta passejada pels seus roquissars.

Després d’aquest parèntesi al centre de l’illa, vaig voler traslladar-me a la costa meridional. Amb el tren de sempre, sense pressa, vaig arribar a Campos, i aquí s’acabava la via. Come fare? Prop de 10 quilòmetres tot sol, amb l’equipatge que ja pesava per les moltes plantes recollides, era una perspectiva descoratjadora. No obstant això, m’assabento de que un pagès, amb un carro estirat per un cavall, anava precisament cap a la zona costanera de la Colònia de Campos –de Sant Jordi–, així que vaig anar a buscar-lo. Me diu: ara he de ferrar un cavall, i just després ens n’anirem a sa Colònia. Si voleu acompanyar- me, em fareu content. Jo responc, che va benissimo, i vaig anar a veure el cavall. Era al

taller del ferrer, que en aquella època era un treball important al camp. Hi havia alguns al·lots joves, vestits com operaris, que realitzaven el ferratge del cavall: la capa superficial del casc s’elimina i sobre la base més consistent de cada casc es clava la nova ferradura, que prèviament ha estat ajustada al foc, al roig viu, i després es submergeix a l’aigua per refredar-la, entre núvols de vapor. Un espectacle primigeni que a tota la Mediterrània s’ha vingut repetint, amb pocs canvis, des de fa més de 3000 anys. Aquesta operació la presidia el mestre, un ancià, fort, d’aspecte molt digne, que no treballava, però que dirigia amb autoritat i fermesa el treball dels joves. Em vaig quedar fascinat amb aquella escena. Els joves s’adonaren que els mirava i varen riure’s de mi: “Mira, el italiano nunca vió herrar un caballo!”. És cert, a Venècia no hi havia cavalls, ni tan sols a l’Edat Mitjana. Però fou en aquest moment en què el mestre, que evidentment no volia que el seu hoste es sentís incomodat, els digué: “Sí, pero él ha visto el Papa, y nosotros no le hemos visto nunca.” Finalitzada la feina, vaig mirar de col·locar-me dins el carro entre les moltes coses que el pagès duia cap al pròxim poble. I així, després d’un llarg viatge pel camp, amb un bon bater de sol, vàrem arribar a una petita i hermosa localitat de la costa.

A la Colònia de Campos –de Sant Jordi– vaig trobar allotjament en un hotel petit, modest però ben cuidat, i molt acollidor. Era l’únic hoste, i el propietari de l’hotel era un senyor major, molt simpàtic i intel·ligent, a qui agradava tenir un hoste amb qui poder parlar. Recordo les excursions meravelloses al llarg de la costa, la rica seriació halòfila de l’Estany, la platja d’es Trenc, i les abundants recol·leccions de Limonium. Durant el vespre, al pati de l’hotel, passava el temps preparant les plantes amb la companyia del propietari de l’hotel, que tractava a aquell jove italià igual que si fos el seu net. Aquí també menjava peix ben fresc, molt diferent al de l’Adriàtic. Per a mi era totalment nou, però molt saborós, junt amb un bon tassó de vi de gust fort, amb un aroma típicament mediterrani.

El 10 de juny vaig fer un viatge complicat, primer amb el tren cap a Palma, i després amb un tren elèctric que em va portar a la zona muntanyosa del nord, a Sóller. Aquí, la vegetació és completament diferent, però m’interessava conèixer l’aspecte dels boscos interiors de Mallorca. Sóller era ja llavors una petita ciutat, que oferia algunes comoditats que faltaven en els petits pobles de pescadors, però en la qual em vaig sentir més estrany. En conseqüència, la major part del temps el vaig passar fent llargues caminades pel seu entorn. Recordo en particular la pujada al Puig Major, de gran interès botànic, i quan vaig arribar a gran alçada es va obrir un magnífic paisatge. Una tempesta sobtada em va obligar a tornar ràpidament a la vila, sense haver estat capaç d’arribar al cim. L’endemà, vaig anar al Puig de l’Ofre.

A Sóller, recordo diverses trobades. Els dies previs havia recollit una gran quantitat de material botànic, sobretot Limonium, fins a exhaurir la meva reserva de fulls de paper, necessaris per a les preparacions –plecs d’herbari–. Em varen indicar una botiga. Hi vaig anar i, casualitats de la vida, el comerciant era italià. Vaig estar encantat de poder parlar en la meva llengua i li vaig explicar el què necessitava. Em va dir: saps que a Espanya el paper és valuós?, així que em va vendre unes fulles de paper per un preu exagerat. Després d’haver comprat aquell caríssim paper, a poques passes de la tenda, vaig trobar un estanc a on venien diaris, i on vaig poder comprar un munt de diaris vells per unes poques pessetes. L’unica esperienza negativa alle Baleari mi è venuta proprio da … un italiano. Però no va ser l’únic moment en què vaig poder parlar en italià. El dia després vaig tornar a la tenda del venedor de diaris, a qui volia explicar amb el meu castellà primitiu que volia comprar els diaris vells. Un distingit senyor que es trobava a prop es va girar i em digué, ma lei parla italiano –però vostè parla italià–. Ell també parlava italià, però tenia una mica d’accent anglès. Ens presentàrem i em va contar que era anglès però provenia d’una família siciliana que s’havia traslladat a Londres durant el segle anterior. Em va convidar a Fornalutx, on vivia amb un grup d’excèntrics ciutadans britànics. Després hem seguit mantenint el contacte, i en una ocasió ha estat el nostre hoste a Pàdua.

El meu viatge a Mallorca ja s’acosta a la seva fi. El 14 de juny, de tornada a Palma, unes hores abans de la sortida del vaixell correu a València, pensava amb noves experiències a les platges i a l’Albufera, nous Limonium, nous amics. Mentrestant, m’adono de lo agradable que fou la meva estada a Mallorca, per la facilitat del contacte humà, la gentilesa, el sentit de l’hospitalitat als estranys. El capvespre partí el vaixell, que lentament s’allunya de Mallorca, que poc a poc desaparegué de l’horitzó, lasciando un ricordo che a 60 anni di distanza è rimasto ancora vivo, per la freschezza degli incontri e delle esperienze vissute in queste indimenticabili giornate.

Les col·leccions botàniques d’aquest viatge es conserven a l’herbari general de l’Orto Botanico di Pavia. En els mesos següents, a Barcelona, vaig tenir un munt de treball per identificar les abundants recol·leccions, sovint amb l’ajuda d’Oriol de Bolòs i del mallorquí Antoni Marcos. Allà vaig tenir l’oportunitat d’estudiar l’abundantíssim material de Llorenç Garcias Font, que em va permetre interpretar correctament les meves recol·leccions del gènere Limonium a l’illa. Més tard, el Dr –segons indica Pignatti– Garcias Font em va regalar un paquet amb els seus Limonium duplicats, per a la col·lecció de l’Herbari de Pavia.

És probable que el meu interès pel gènere Limonium, que ha caracteritzat el meu treball científic fins a la publicació del gènere per a la Flora Europaea als anys ‘70 –Pignatti, 1971–, precisament neixi en els roquissars litorals de Mallorca. Els resultats científics de l’excursió al juny de 1952 van fer possible la publicació d’un treball sobre la taxonomia dels Limonium (Pignatti, 1955a,b). En aquest treball es descriu Limonium majoricum i dues entitats hibridògenes: L. capdeperae i L. garciae, omaggio al valoroso indagatore della flora balearica –Llorenç Garcias Font–. En canvi, les dades sobre la vegetació de platges i penya-segats marítims romanen encara inèdites, i actualment es troben en caixes en un magatzem al qual no m’ha estat possible accedir: potser podria ser avui interessant, ja que representen un testimoni de les condicions originals, abans de l’intens impacte degut al desenvolupament turístic a les Balears.

Ricordando dopo tanto tempo quelle due settimane al sole, nella verde isola di Mallorca, capisco che questi pochi giorni mi hanno insegnato molto, mi hanno arricchito.

Traduït per la Junta de Publicacions de la SHNB

Versió original en anglès.

Des de la Societat d’Història Natural de les Balears volem expressar el nostre condol per la mort de Francesc Moll i Marquès, una de les figures més destacades del món de la cultura i natura a les Illes Balears.

Lamentam profundament la seva pèrdua i traslladam el nostre suport a la seva família i amics.

In memoriam. Francesc de Borja Moll i Marquès (Palma, 28 d’octubre de 1937 – Palma, 12 de juliol de 2025)

Fancesc Moll i Marquès va ser vicepresident de la Societat entre els anys 1995 i 2001.

Era fill de l’il·lustre lingüista, filòleg i editor Francesc de Borja Moll; va créixer impregnat de la tasca que realitzà el seu pare, seguint les passes de Mossèn Alcover, en l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear. A can Moll, eren vuit germans, i aquella nova generació d’universitaris va créixer marcada per la petjada intel·lectual del gran patriarca. D’aquella nissaga, ens han deixat Aina Moll Marquès, llegendària professora de francès i hereva del compromís lingüístic —directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya—, la traductora Nina Moll, el polític i radiofonista Josep Moll, el músic Joan Moll i la llibretera Francisca Moll. Encara hi són la professora Dora Moll i el químic Víctor Moll (Manresa 2025). El 1965 es va casar amb Matilde Echeto (1942-2001, cunyada del Dr. Barceló Pons) i deixa dos fills, Francesc (1966) i Antoni (1967).

Va estudiar a Palma i, després d’un breu pas per Enginyeria, va iniciar Farmàcia, però finalment es llicencià en Economia el 1962. Després del servei militar, es va establir a Mallorca, on col·laborà amb el catedràtic de geografia, i també soci de la Societat d’Història Natural de les Balears, Bartomeu Barceló Pons en estudis econòmics i la fundació de l’empresa SEPTE. Va formar part de l’equip del Pla urbanístic de Palma «Ribas Piera» (1970). Entre 1963 i 1967 va ser gerent del Diari de Mallorca i, des del 1967 fins a la jubilació el 2008, gerent de l’Editorial Moll, treballant colze a colze amb el seu pare, Josep Maria Llompart i altres. Hi va col·laborar fins al seu tancament el 2014. Xesc, aleshores, facilità la creació de la Institució Francesc de Borja Moll per evitar la pèrdua del fons bibliogràfic i de tot el llegat empresarial i cultural de l’editorial i, després, cedí el nom perquè es pogués crear una nova editorial, hereva de la que fundà don Francesc de Borja Moll i Casasnovas ara fa 91 anys (Payeras 2025).

L’editorial, clau per a la recuperació de la llengua catalana a les Balears, va passar diversos moments difícils, en part per un principi d’en Francesc tan benintencionat com antieconòmic: mai es va destruir un llibre per falta de vendes, de manera que es va acumular un estoc molt gran, amb elevats costs d’emmagatzematge que llastraren  l’empresa fins a la seva inviabilitat.

L’interès personal de l’editor Francesc Moll per la natura va fer possible dues col·leccions bàsiques per al coneixement del nostre patrimoni natural: els Manuals d’Introducció a la Naturalesa ( 18 títols) i les Monografies Científiques ( 10 títols), diverses de les quals s’han coeditat amb la Societat d’Història Natural. La primera, una autèntica joia de coneixement,va ser  la Història Natural de l’arxipèlag de Cabrera, el 1993, compendi d’articles coordinats per J.A. Alcover, E. Ballesteros i J.J. Fornós, una bíblia sobre els coneixements del recent creat Parc Nacional. També va editar la Flora de Mallorca, de Francesc Bonafé i altres volums sobre natura i excursionisme. Algunes d’aquestes obres es publicaren també amb altres llengües, a més de la catalana.

Va presidir  el  Gremi  d’Editors (1993- 2000) i va ser membre del Gremi de Llibreters i de l’AELC des de 1983.

Fou tresorer de l’Obra Cultural Balear a principis dels anys 70, sota la presidència de Climent Garau, època en la qual l’entitat va actuar decididament i quasi en solitari, en favor de la protecció de Cabrera i s’Albufera,

El 1973 va ser un dels socis fundadors del GOB, entitat que va presidir entre 1978 i 1983 (veure més avall).  Va ser anomenat director general de Medi Ambient de la Conselleria d’Ordenació del Territori del Consell General Interinsular el 1978, en una època en que aquesta tasca era totalment altruista, sense retribució econòmica. Des d’aquest lloc, va posar els fonaments per a la protecció de les petites illes de les Balears i la normativa urbanística per preservar espais naturals. El 1979 tots els càrrecs del PSOE al CGI dimitiren en desacord de la manca de decisions proteccionistes, i en concret, la possible urbanització de s’Albufereta, aleshores en projecte.

El 2001, en Xesc per la seva trajectòria dins la cultura catalana,  fou guardonat amb el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Jaume I (en l’actualitat Fundació Carulla) (AELC, 2025).

En Francesc, al llarg de la seva vida, va actuar sempre amb discreció i esperit de consens, implicant-se en múltiples causes justes, tant en l’àmbit del catalanisme cultural i social com en el de l’ecologisme i la història natural, camps on va ser capdavanter i on actuà amb generositat i èxit.

En una entrevista, en Xesc parla d’una de les seves principals passions: la naturalesa. Per això es va convertir en un activista de primera línia que va lluitar per la conservació de molts espais naturals i culturals de Mallorca (veure Memoro 2025). A finals del 40 del segle passat, amb l’institut on cursava el batxillerat, va anar d’excursió al Puig de santa Magdalena (Inca), i quan va observar les fantàstiques vistes cap el pla i la serra de Tramuntana va quedar tan meravellat que va decidir començar anar d’excursió contínuament. Encara va tenir ocasió de veure sortir el sol des del cim intacte del Puig Major, els anys 50, abans de l’ocupació americana. Un quants anys després va conèixer un grup de gent, molt joves (rondaven els 17 anys) que començaven a estudiar els voltors, vinculats a la Societat d’Història Natural de les Balears. En Francesc tenia uns quants d’anys més.

D’estudiar els voltors, varen a passar a formalitzar el Grup Balear d’Ornitologia (GOB) i varen comprendre que per a protegir els voltors i altres aus, s’havia de protegir el territori i per això varen afegir al nom «i defensa de la naturalesa». En Xesc va ser membre de la primera directiva, i participà activament, en especial, a la defensa de sa Dragonera. Segons ell era molt important la mobilització dels ciutadans però també els recursos jurídics: va aconseguir que el GOB usàs aquesta via, que va fer possible l’anul·lació dels plans urbanístics que amenaçaven l’illa. També va jugar un paper clau a  La Trapa (Andratx), quan se va comprar la finca a partir de donacions de la ciutadania, ara li dirien crowdfunding. La gestió econòmica de l’operació va ser molt complexa, i en Xesc va assumir-la quasi en solitari, aconseguint préstecs i aportacions internacionals.

El tema de Sa Dragonera i de la seva possible urbanització va ser un dels més polèmics i que més va despertar l’interès dels mallorquins de la dècada dels 70. En Xesc en un article de la revista Lluc, en un número gaire bé monogràfic, fa la cronologia dels esdeveniments i entrebancs de l’intent d’urbanització de sa Dragonera. El periple va començar el 1970 amb l’Aprovació inicial del Pla General d’Ordenació Urbana d’Andratx. El 1972, el Decret de protecció de la Costa NO de Mallorca, inclou Sa Dragonera. (BOE de 19-4-72), amb la declaració de paisatge pintoresc històric-artístic (una figura proteccionista del franquisme, fonamentada en qüestions estètiques), i queda sota la protecció i tutela de l’Estat. El 1973, l’aprovació definitiva del Pla Provincial d’Ordenació Urbana de Balears (BOE de 8-5-73)  inclou una àrea turística a Sa Dragonera. El 1974 una empresa urbanitzadora PAMESA, adquireix Sa Dragonera a canvi d’accions de la pròpia empresa al seu propietari anterior, Joan Flexas, antic contrabandista andritxol. Quan els plans d’urbanització de Sa Dragonera es posaren a informació pública, l’octubre de 1976, la reacció social contrària fou molt extensa. Així es va manifestar a la premsa, a la taula rodona organitzada pel Col·legi d’Arquitectes i a les impugnacions presentades a l’Ajuntament d’Andratx per l’Obra Cultural Balear (OCB), el GOB, la Societat d’Història Natural de les Balears (SHNB), el Col·legi d’Arquitectes i el Foment del Turisme de Mallorca. Fins i tot la Diputació Provincial es va creure obligada a prendre l’acord, sense cap transcendència, de demanar al govern que Sa Dragonera es convertís en parc natural (Moll, 1981). El 7.7.1977 un grup de joves llibertaris va ocupar l’illot, en una acció que va tenir ressò internacional. El desenllaç va tenir un final feliç gràcies a la pressió social i el procés judicial, impulsat pel GOB, que va arribar a l’Audiència Nacional, la qual va anul·lar els plans per diverses irregularitats formals. L’any 1987 el Consell de Mallorca va adquirir l’illa, que fou declarada Àrea natural d’especial interès (ANEI). Finalment, l’any 1995 es va declarar Parc Natural (PN sa Dragonera, 2025).

Des de la constitució de la junta rectora del Parc Natural sa Dragonera, en Xesc Moll en fou president, fins el 2000 en el que fou anomenat Josep Bestard, portaveu d’UM a l’Ajuntament d’Andratx. Normalment, els presidents de les juntes rectores, ara Juntes assessores dels parcs naturals, solen ser persones de reconegut prestigi; en el cas d’en Xesc, era una forma de reconèixer la seva implicació com un dels impulsors de la defensa de l’illa, amb un càrrec institucional i honorífic més que merescut. En aquells moments eren també membres de la junta rectora, anomenats per les ONGs conservacionistes, Biel Sevilla (GOB) -un estimat amic i personatge històric de l’ecologisme- i Guillem X. Pons (Societat d’Història Natural de les Balears) i el director del Parc Natural era Martí Mayol.

En Francesc Moll va ser també el primer president de la junta rectora de la reserva natural de s’Albufereta, una de les zones humides de més rellevància de l’illa de Mallorca, situada entre els termes municipals d’Alcúdia i Pollença. La seva presidència va començar a inicis del 2002 fins el 2021, tot i que a la reunió de la junta rectora de l’1 de juliol de 2021, va excusar la seva presència per motius de salut i va informar que tenia la intenció de deixar la junta. La Societat també des de l’inici ha tingut un representant a la junta rectora i abans de començar la reunió, en Xesc demanava per com anava la Societat i en quins projectes estava ficada. Sempre es va interessar per les Jornades de Medi Ambient i va donar elogis pels promotors i organitzadors d’aquestes Jornades. També trobava que la compra del local de son Cotoner per la SHNB havia estat molt bona idea.

En Francesc era soci de la Societat, com ho va ser el seu pare. El 25 de febrer de 1995 entrà de Vicepresident, succeint a Antonio Rodríguez-Perea, que ocupava el càrrec com interí. Era el segon any que exercia la presidència el Dr. Josep A. Alcover. La Societat, per aquell temps, posava esforç, entre d’altres coses, en la creació d’un Museu de la Naturalesa de les Illes Balears amb seu a Palma.

El mateix dia de l’Assemblea que va entrar en Xesc s’anomenava President d’Honor a Joan Cuerda (n’Andreu Muntaner, va ser anomenat per aquest càrrec honorífic, a l’Assemblea anterior).

En Xesc com a Vicepresident va participar en una sèrie de fites importants per a la Societat (veure CSHNB, 1994-2014); així el mateix 1995 sortia la monografia número 3 de la Societat/Endins 20, titulada “El carst i les coves de Mallorca”, coordinada per Àngel Ginés. El 1996, apareixen dues monografies, la núm. 4, “S’Albufera de Mallorca”, amb Antonio Martínez i Joan Mayol com editors (també editada per l’Editorial Moll), i la monografia núm 5, “Fauna endèmica de les Illes Balears” on els autors són en Guillem X. Pons i en Miquel Palmer. Aquest mateix any, “Sa Nostra” encomana “l’Estat del Medi Ambient de 1996” a la Societat. El 1997 la Societat va signar una iniciativa impulsada pel GOB a favor del Parc Natural de la Serra de Tramuntana; surt la revista Endins amb un nou equip editorial liderat per Francesc Gràcia. L’espeleologia balear mantenia un gran nivell, en especial per l’espeleologia subaquàtica (Ginard et al., 2011). El 1998, es va iniciar la preparació de l’exposició “Les Balears abans dels humans”; “Sa Nostra” encomana “l’Estat del Medi Ambient de 1997” a la Societat. El 1999 veu la llum la monografia núm. 6, “Ecologia de les Illes”, coordinada per J. A. Alcover. Per gener de 2000 es va inaugurar la gran exposició “Les Balears abans dels humans” organitzada per la Societat i Sa Nostra. A l’Assemblea del 2000 entrà com a president en Lluís Moragues. Aquest mateix any l’exposició “Les Balears abans del humans” va visitar Inca i Maó. Se començaren a gestar les III Jornades de Medi Ambient de les Illes Balears. Van veure la llum dues noves monografies, la núm 7. “Guia de la caça a les Balears. Gestió cinegètica i formació del caçador” de Bartomeu Seguí i la núm. 8, “Les Balears abans del humans” coordinada per J.A. Alcover, Margalida Llabrés i Lluís Moragues.

El 23 de febrer de 2001, Aina Carbonell va succeir a Francesc Moll en la vicepresidència.

També va ser soci actiu de l’Obra Cultural Balear, la Societat Arqueològica Lul·liana i l’Associació per a la defensa del patrimoni de Mallorca (ARCA).

El saber estar, l’elegància, tranquil·litat i bonhomia  d’en Xesc era present en totes les reunions, que se feien a la seu de la Societat a l’Estudi General Lul·lià, en moltes ocasions se prorrogaven al bar Líric i derivaven a converses de temes més mundans.

Xesc, només te podem donar les gràcies per tot el que ens has llegat, i sempre et tendrem en el nostre record.

Damià Vicens, Guillem X. Pons, Biel Sevilla i Joan Mayol.

Referències

AELC. 2025. Associació d’escriptors en llengua catalana. Biografia Francesc Moll i Marquès 1937-2025. https://www.escriptors.cat/autors/mollf/biografia-francesc-moll

CSHNB. 1994-2014. Circular de la Societat d’Història Natural de les Balears “Naturalesa i societat”. https://www.shnb.org/activitats/

Ginard, A.; Ginés, A. i Vicens, D. 2011. Les exploracions espeleològiques a les Illes Balears. La Federació Balear d’Espeleologia. Endins 35 / Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 17: 11-36.

Manresa, A. 2025. Mor Xesc Moll, empresari cultural i activista ecologista de Mallorca. El País. 10-07-2025.

Memoro. 2025. Francesc de Borja Moll i Marquès. Memoro, el banc de la memòria. Testimonis. http://www.memoro.org/es-ca/Activisme-i-passi%C3%B3-per-la-naturalesa_14992.html

Moll, F. 1981. La batalla de Sa Dragonera: intent d’una cronologia dels fets. Lluc: revista de cultura i d’idees, 696: 52-55.

Payeras, M. 2025. Xesc, l’home de l’Editorial Moll. El Temps, Cultura, 15-07-2025.

P N sa Dragonera. 2025 Parc Natural de sa Dragonera. Espais naturals protegits. https://www.caib.es/sites/espaisnaturalsprotegits/ca/parc_natural_de_sa_dragonera/

Vicens, D., Pons, G. X. i Ginard, A. 2022. Les juntes directives dels darrers 41 anys de la Societat d’Història Natural de les Balears (1981-2022). VIII Jornades de Medi Ambient de les Illes Balears, 641-644.

La memòria d’activitats corresponent a l’exercici de 2024 de la SHNB ja es troba disponible.

Activitats

Farem un recorregut per diferents ambients del parc i poder apreciar la diversitat de caragols que se troben al parc, aprendrem sobre la seva biologia i com determinar les diferents espècies.

A càrrec del Dr. Guillem X Pons. Departament de Geografia (UIB)- Societat d’Història Natural de les Balears (SHNB).

Dissabte 7 de juny
De les 10h fins a les 13 h
Lloc de trobada: Aparcament de Ses Fonts de n’Alis (accés des de Portopetro)

Activitat gratuïta però cal inscripció prèvia.

Informació al telèfon 971 17 65 02 (de 9 a 15h).

Recomanam dur berenar, aigua i roba còmoda per caminar.