Lamentem la mort del professor Sandro Pignatti, Catedràtic d’Ecologia de la Universitat La Sapienza i professor Emèrit des de l’any 2000. El nostre sentit condol a la família i amics.
Recuperem un article escrit per Sandro sobre el seu viatge a Mallorca al 1952. BSHNB Vol. 53 (2010).
Records d’un viatge botànic a Mallorca al 1952.
Prof. Sandro PIGNATTI.
Professor emèrit
Dipartimento di Biologia Vegetale
Università di Roma “La Sapienza”
La meva tesi de llicenciatura, que vaig presentar a la Universitat de Pavia al juliol de 1951, tractava de la vegetació de les platges al voltant de Venècia. Al mateix any, vaig tenir l’oportunitat de fer un viatge de recerca sobre la vegetació de les platges del nord d’Àfrica, des de Tunísia al Marroc. Per tant, a fi d’aconseguir un millor coneixement de la vegetació al llarg de les platges de la Mediterrània occidental, vaig sol·licitar una beca per fer una estada de recerca i d’especialització a Barcelona. La resposta del ministeri va arribar molt tard, i només al final de maig de 1952 vaig tenir l’oportunitat de fer el llarg viatge des d’Itàlia a Barcelona amb tren, amb una durada de gairebé 24 hores. A Barcelona, vaig ser acollit a l’Institut Botànic de Montjuïc, dirigit pels Bolòs: Antoni i Oriol (pare i fill). La ciutat en aquells dies estava en una gran efervescència, perquè s’estava preparant per a un esdeveniment religiós molt esperat: el Congrés Eucarístic, amb la visita d’importants prelats del Vaticà. La majoria de les activitats ordinàries havien estat suspeses i tothom pensava només en aquest gran esdeveniment. Per mi, acabat d’arribar, i amb la dificultat de parlar en castellà, es presentava un problema rere l’altre. Així, aconsellat també pels botànics barcelonins, vaig pensar en partir de la ciutat durant la setmana en què es va dur a terme el Congrés Eucarístic, per anar a una zona costanera tranquil·la per a concentrar-me en l’estudi de la vegetació. L’elecció va recaure en l’illa de Mallorca.
El 31 de maig de 1952, en una bella tarda d’estiu, em vaig embarcar en el correu, el vaixell que feia la ruta de Barcelona – Mallorca. Vaig col·locar totes les meves pertinences en una motxilla, que va conformar el meu únic equipatge. El meu pressupost era molt modest i tenia pocs diners per gastar. Llavors, per estalviar, havia triat un passatge de
coberta perquè semblava que el temps era bo. En caure la tarda, el vaixell va salpar cap a les aigües de les Illes Balears: una mar tranquil·la en la que només bufava una brisa agradable. La coberta estava bastant concorreguda, i havia trobat un racó tranquil per menjar un entrepà i després tractar de dormir a la nit. Però hi havia molta animació i algú, al meu costat, se posà a xerrar: sabent que era un estranger em vaig convertir en un punt d’interès i em va oferir un glop de vi. De fet, al voltant meu s’estava reunint un nombrós grup de passatgers que viatjaven en grups: homes i dones; pel que sembla, un grup de treballadors en un viatge familiar. Eren gent senzilla, però amb extrema facilitat per establir una relació amigable amb gran espontaneïtat, el que és característic dels catalans, i així “el italiano” també va ésser considerat com un hoste benvingut. Mentre la costa de Catalunya anava desapareixent poc a poc en la nit, el grup s’animava cada vegada més, fins a començar a cantar cançons populars. De fet, era una bella nit a la mar i fins a molt tard varen mantenir les cançons. Recordo algunes estrofes:
“Un pobre pagès tenia una filla tenia quinze anys
i encara no fila – tralalla lallà – prim fila, prim fila – tralalla lalla – prim fila i s’en va;
La nit de Nadal és nit d’alegria …”
Per a mi, fer tan prest amistat, va donar un nou significat al viatge, així que vaig seguir participant durant una bona estona, oblidant el meu desig de dormir, doncs aquella fou una “nit d’alegria”…
La primera llum de l’alba em va trobar encara a coberta, i després d’un parell d’hores ja destacava clarament la silueta d’una illa muntanyosa. A primera hora de l’1 de juny, en haver entrat al port de Palma, amb una mica de son, vaig davallar a terra amb la motxilla a l’esquena, acomiadat per les salutacions i bons desitjos dels meus companys de viatge. De fet, vaig estar a Palma només el temps necessari per trobar l’estació de tren: el programa que havia planejat era quedar el menys temps possible a la ciutat i anar a una altra localitat costanera per realitzar estudis de la vegetació. Va ser fàcil trobar l’estació, i immediatament em va sorprendre veure ferrocarrils amb vagons petits, gairebé com els trens que es poden veure en un parc d’atraccions. Vaig comprar un bitllet cap Alcúdia. La localitat no era massa llunyana, a l’extrem oposat de l’illa, i vaig instal·lar-me en el vagó amb alguns viatgers més. El tren va partir, i ben aviat sortírem de la ciutat. Els compartiments estaven completament separats l’un de l’altre, tres en cada vagó, sense portes entre l’un i l’altre. Després d’uns quilòmetres, mentre el tren recorria el camp sense presses, em va sorprendre l’aparició del revisor que estava fora del vagó, sobre l’estrep exterior i, a través de la finestreta, es va inclinar cap a l’interior del vagó per revisar els bitllets. Aquesta estranya operació em va donar una sensació de familiaritat, com si aquest fos en realitat un tren de joguina. El viatge va durar diverses hores i, a la fi, mitjançant un bus, s’arribava a Alcúdia, l’última parada del viatge.
En aquells temps, Alcúdia era una tranquil·la localitat de pescadors. A l’estació no vaig demanar per cap hotel, doncs vaig pensar que seria massa car per a mi, així que
immediatament vaig demanar on podia trobar una fonda. M’ho indicaren i així, a peu, vaig arribar a un local molt modest, prop de la mar. En realitat, en aquella època Espanya encara estava en una situació de greu crisi econòmica, com a resultat de la llarga guerra, tot i que havien passat ja 10 anys des del final de les hostilitats. El poble on jo estava tenia un aspecte de pobresa, tot i que admirava el gran ordre i neteja en les cases i carrers. Alcúdia és avui un important centre turístic, modern i elegant, particularment apreciat pels turistes britànics, però crec que no ha mantingut l’encant d’aquella època. Durant la meva estada no vaig veure gairebé cap turista: tenia poc contacte, només amb els pescadors. Va ser una sorpresa agradable per a mi ser capaç de comprendre sense esforç l’idioma maiorchino, llenguatge molt similar al del sud d’Itàlia.
Quan vaig entrar a la fonda vaig ser rebut per una dona basant major, d’aspecte modest però digna, i aquí em va passar una anècdota que recordaré tota la vida. Aquesta senyora, a la meva pregunta, em va contestar que sí, que podria donar-me allotjament, i el preu era molt baix. Mentrestant, em va mirar, i em va assaltar un pensament estrany: vaig pensar que havia vist aquell rostre en una altra ocasió ma dove? Come? Jo acabava de desembarcar a una illa on no coneixia ningú. Mentrestant, ens vam posar d’acord sobre el preu i en aquest moment ella es girà cap a dins i va cridar “Maria!”. Després d’un instant compareix una jove bellíssima, evidentment, la seva filla, que em va preparar la modesta habitació. Admirant la bellesa d’aquell rostre, de sobte em vaig adonar que la nena s’assemblava molt a la seva mare, i fou en aquest moment que em vaig adonar de la meva sorpresa inicial. A Venècia hi ha un quadre exposat a la galeria de l’Accademia, molt famós, que ara es coneix com “La Vecchia” del Giorgione. Coneixia bé el quadre, que vaig veure quan era un nen, i que llavors era atribuït a Lorenzo Lotto. La pintura representa una dona gran que sosté un pergamí en què està escrit “col tempo” –amb el temps–. Una llegenda molt romàntica explica el significat d’aquestes paraules: el pintor estimava una hermosíssima jove veneciana, però que fou rebutjat per ella. El pintor havia immortalitzat la figura de la dona estimada, però representant-la ja vella (però sota aquestes característiques, es pot veure un rostre regular de gran bellesa). Les paraules “col tempo” signifiquen: tu ets bella ara, però amb el temps tornaràs així. Els crítics moderns atribueixen l’obra a Giorgione, potser relacionada amb un tema similar de Dürer, el que permet datar-la vers 1507. Aquesta imatge sembla haver inspirat a Michelangelo per a algunes figures femenines de la Cappella Sistina. Aquesta petita divagació, que em va connectar amb la meva ciutat, em va donar la convicció d’estar en el lloc correcte, i efectivament vaig passar a Alcúdia uns dies molt feliços, amb l’affascinante Maria, que els vespres em servia uns sopars de peix fresquíssim.
La primera excursió va ser a la badia d’Alcúdia, no gaire lluny de la fonda, on em vaig trobar amb un esplèndid desenvolupament de la vegetació de les dunes costaneres. Això, també, em va portar de nou als records d’anys anteriors de les dunes marítimes de la costa de Venècia. L’endemà, després d’una breu caminada vaig arribar a Formentor, amb una alternança extraordinària de platges verges, roquissars costaners, promontoris i penya- segats, on vaig poder recollir diferents exemplars de vàries espècies del gènere Limonium, que m’interessava particularment. Vaig quedar a Alcúdia alguns dies més, amb excursions molt fructíferes, la pujada a s’Atalaia, i per altra banda qualque capfico a l’aigua cristal·lina. D’un temps ençà, vaig arribar a pensar que potser hagués estat més profitós
passar tres mesos de la borsa de viatge a Mallorca, en lloc de tornar a la gran ciutat – Barcelona–.
Deixant Alcúdia, amb una mica de malenconia, el 5 de juny vaig tornar a Palma. Trobada una habitació per a la nit, vaig deixar el meu equipatge i em vaig prendre una mica de temps per veure la ciutat. No coneixia a ningú, i podia passejar tranquil·lament, sense cap compromís. Vaig quedar sorprès per l’abundància de vegetació subtropical als jardins i avingudes. La ciutat té un estil molt particular, si més no al centre, tan diferent del de les ciutats de terra ferma. Per damunt de tot, domina la ciutat la silueta de l’esplèndida catedral. Encara vaig tenir temps per anar a Porto Pi, i vaig fer una curta passejada pels seus roquissars.
Després d’aquest parèntesi al centre de l’illa, vaig voler traslladar-me a la costa meridional. Amb el tren de sempre, sense pressa, vaig arribar a Campos, i aquí s’acabava la via. Come fare? Prop de 10 quilòmetres tot sol, amb l’equipatge que ja pesava per les moltes plantes recollides, era una perspectiva descoratjadora. No obstant això, m’assabento de que un pagès, amb un carro estirat per un cavall, anava precisament cap a la zona costanera de la Colònia de Campos –de Sant Jordi–, així que vaig anar a buscar-lo. Me diu: ara he de ferrar un cavall, i just després ens n’anirem a sa Colònia. Si voleu acompanyar- me, em fareu content. Jo responc, che va benissimo, i vaig anar a veure el cavall. Era al
taller del ferrer, que en aquella època era un treball important al camp. Hi havia alguns al·lots joves, vestits com operaris, que realitzaven el ferratge del cavall: la capa superficial del casc s’elimina i sobre la base més consistent de cada casc es clava la nova ferradura, que prèviament ha estat ajustada al foc, al roig viu, i després es submergeix a l’aigua per refredar-la, entre núvols de vapor. Un espectacle primigeni que a tota la Mediterrània s’ha vingut repetint, amb pocs canvis, des de fa més de 3000 anys. Aquesta operació la presidia el mestre, un ancià, fort, d’aspecte molt digne, que no treballava, però que dirigia amb autoritat i fermesa el treball dels joves. Em vaig quedar fascinat amb aquella escena. Els joves s’adonaren que els mirava i varen riure’s de mi: “Mira, el italiano nunca vió herrar un caballo!”. És cert, a Venècia no hi havia cavalls, ni tan sols a l’Edat Mitjana. Però fou en aquest moment en què el mestre, que evidentment no volia que el seu hoste es sentís incomodat, els digué: “Sí, pero él ha visto el Papa, y nosotros no le hemos visto nunca.” Finalitzada la feina, vaig mirar de col·locar-me dins el carro entre les moltes coses que el pagès duia cap al pròxim poble. I així, després d’un llarg viatge pel camp, amb un bon bater de sol, vàrem arribar a una petita i hermosa localitat de la costa.
A la Colònia de Campos –de Sant Jordi– vaig trobar allotjament en un hotel petit, modest però ben cuidat, i molt acollidor. Era l’únic hoste, i el propietari de l’hotel era un senyor major, molt simpàtic i intel·ligent, a qui agradava tenir un hoste amb qui poder parlar. Recordo les excursions meravelloses al llarg de la costa, la rica seriació halòfila de l’Estany, la platja d’es Trenc, i les abundants recol·leccions de Limonium. Durant el vespre, al pati de l’hotel, passava el temps preparant les plantes amb la companyia del propietari de l’hotel, que tractava a aquell jove italià igual que si fos el seu net. Aquí també menjava peix ben fresc, molt diferent al de l’Adriàtic. Per a mi era totalment nou, però molt saborós, junt amb un bon tassó de vi de gust fort, amb un aroma típicament mediterrani.
El 10 de juny vaig fer un viatge complicat, primer amb el tren cap a Palma, i després amb un tren elèctric que em va portar a la zona muntanyosa del nord, a Sóller. Aquí, la vegetació és completament diferent, però m’interessava conèixer l’aspecte dels boscos interiors de Mallorca. Sóller era ja llavors una petita ciutat, que oferia algunes comoditats que faltaven en els petits pobles de pescadors, però en la qual em vaig sentir més estrany. En conseqüència, la major part del temps el vaig passar fent llargues caminades pel seu entorn. Recordo en particular la pujada al Puig Major, de gran interès botànic, i quan vaig arribar a gran alçada es va obrir un magnífic paisatge. Una tempesta sobtada em va obligar a tornar ràpidament a la vila, sense haver estat capaç d’arribar al cim. L’endemà, vaig anar al Puig de l’Ofre.
A Sóller, recordo diverses trobades. Els dies previs havia recollit una gran quantitat de material botànic, sobretot Limonium, fins a exhaurir la meva reserva de fulls de paper, necessaris per a les preparacions –plecs d’herbari–. Em varen indicar una botiga. Hi vaig anar i, casualitats de la vida, el comerciant era italià. Vaig estar encantat de poder parlar en la meva llengua i li vaig explicar el què necessitava. Em va dir: saps que a Espanya el paper és valuós?, així que em va vendre unes fulles de paper per un preu exagerat. Després d’haver comprat aquell caríssim paper, a poques passes de la tenda, vaig trobar un estanc a on venien diaris, i on vaig poder comprar un munt de diaris vells per unes poques pessetes. L’unica esperienza negativa alle Baleari mi è venuta proprio da … un italiano. Però no va ser l’únic moment en què vaig poder parlar en italià. El dia després vaig tornar a la tenda del venedor de diaris, a qui volia explicar amb el meu castellà primitiu que volia comprar els diaris vells. Un distingit senyor que es trobava a prop es va girar i em digué, ma lei parla italiano –però vostè parla italià–. Ell també parlava italià, però tenia una mica d’accent anglès. Ens presentàrem i em va contar que era anglès però provenia d’una família siciliana que s’havia traslladat a Londres durant el segle anterior. Em va convidar a Fornalutx, on vivia amb un grup d’excèntrics ciutadans britànics. Després hem seguit mantenint el contacte, i en una ocasió ha estat el nostre hoste a Pàdua.
El meu viatge a Mallorca ja s’acosta a la seva fi. El 14 de juny, de tornada a Palma, unes hores abans de la sortida del vaixell correu a València, pensava amb noves experiències a les platges i a l’Albufera, nous Limonium, nous amics. Mentrestant, m’adono de lo agradable que fou la meva estada a Mallorca, per la facilitat del contacte humà, la gentilesa, el sentit de l’hospitalitat als estranys. El capvespre partí el vaixell, que lentament s’allunya de Mallorca, que poc a poc desaparegué de l’horitzó, lasciando un ricordo che a 60 anni di distanza è rimasto ancora vivo, per la freschezza degli incontri e delle esperienze vissute in queste indimenticabili giornate.
Les col·leccions botàniques d’aquest viatge es conserven a l’herbari general de l’Orto Botanico di Pavia. En els mesos següents, a Barcelona, vaig tenir un munt de treball per identificar les abundants recol·leccions, sovint amb l’ajuda d’Oriol de Bolòs i del mallorquí Antoni Marcos. Allà vaig tenir l’oportunitat d’estudiar l’abundantíssim material de Llorenç Garcias Font, que em va permetre interpretar correctament les meves recol·leccions del gènere Limonium a l’illa. Més tard, el Dr –segons indica Pignatti– Garcias Font em va regalar un paquet amb els seus Limonium duplicats, per a la col·lecció de l’Herbari de Pavia.
És probable que el meu interès pel gènere Limonium, que ha caracteritzat el meu treball científic fins a la publicació del gènere per a la Flora Europaea als anys ‘70 –Pignatti, 1971–, precisament neixi en els roquissars litorals de Mallorca. Els resultats científics de l’excursió al juny de 1952 van fer possible la publicació d’un treball sobre la taxonomia dels Limonium (Pignatti, 1955a,b). En aquest treball es descriu Limonium majoricum i dues entitats hibridògenes: L. capdeperae i L. garciae, omaggio al valoroso indagatore della flora balearica –Llorenç Garcias Font–. En canvi, les dades sobre la vegetació de platges i penya-segats marítims romanen encara inèdites, i actualment es troben en caixes en un magatzem al qual no m’ha estat possible accedir: potser podria ser avui interessant, ja que representen un testimoni de les condicions originals, abans de l’intens impacte degut al desenvolupament turístic a les Balears.
Ricordando dopo tanto tempo quelle due settimane al sole, nella verde isola di Mallorca, capisco che questi pochi giorni mi hanno insegnato molto, mi hanno arricchito.
Traduït per la Junta de Publicacions de la SHNB
Una lectura ben entranyable i interessant. Gràcies!